Toda la documentación que encontrarás en Oposinet la puedes tener en tu ordenador en formato word. De esta forma podrás modificarla y trabajar con ella con más comodidad.


Ponte en contacto con nosotros a la dirección y te la enviaremos. A cambio te pedimos que compartas tu información, enviándonos documentos interesantes para la preparación de estas oposiciones: temas, programaciones didácticas, exámenes... Es imprescindible que estos documentos no posean derechos de autor, que no existan ya en la web y que sean realmente interesantes para la preparación de las oposiciones.


Otra opción para conseguir los documentos en formato word es hacernos una donación de 19,5 €, con la cual mantendremos esta web y compraremos nuevos materiales para ponerlos al alcance del resto de la comunidad. Importante: con la donación te proporcionaremos TODOS los documentos que hayamos publicado de una de las especialidades de oposiciones. Los documentos publicados en formato pdf no te los proporcionamos en formato Word sino en pdf.




Tema 2 – La educación especial en el marco de la LOGSE. Su desarrollo normativo. El concepto de alumnos con necesidades educativas especiales.

1- El desenvolupament psicomotor en els nens i nenes fins als 2 anys

2- La psicomotricitat en el currículum d’educació infantil

3- La sensació i percepció com a font de coneixement

4- L’organització sensorial i perceptiva

5- La intervenció educativa

INTRODUCCIÓ

Des de l’àmbit de la neurologia, pedagogia i psicologia s’assenyala la importància de la psicomotricitat en el deenvolupament de la personalitat del nen. Wallon afirma que la psicomotricitat té per objectiu el desenvolupament del psiquisme humà, la relació amb els altres i les seves necessitats a través del moviment. La pràctica psicomotriu és molt important durant els primers anys de vida, ja que el cos és l’element de diàleg, de comunicació i de coneixement dels altres i de l’entorn. Henry Wallon té una gran frase que diu: l’únic que sap el nen és viure la seva infància, conèixer-la correspon a l’adult. Defineix així la funció que desenvolupen a la pràctica psicomotriu l’infant i l’adult: els dos són experts, el nen en la seva història i l’adult en la l’educació.

1- El desenvolupament psicomotor en els nens i nenes fins als 2 anys

El desenvolupament psicomotor el podem definir com: el conjunt de tots els canvis que es produeixen en l’activitat motriu d’un subjecte al llarg de la seva vida, i que es caracteritza per un progressiu control sobre l’expressió motora. El parvulista ha de conèixer les característiques bàsiques del desenvolupament psicomotor dels nens i nenes per poder-hi incidir. Dins d’aquest desenvolupament psicomotor hi podem trobar dos components:

– Un d’extern: motor (allò que fa el nen)

– Un d’intern: simbòlic (la representació del cos i les seves possibilitats d’acció)

Així doncs, podem afirmar que hi ha una relació directa entre moticitat i psiquisme.

El desenvolupament psicomotor implica: el desenvolupament de l’esquema corporal, de l’orientació espai-temporal, de la lateralitat, la coordinació estàtica i control postural (to muscular, diàleg tònic, control respiratori i relaxació), coordinació dinàmica general (coordinació oculomotriu i oculomanual i control de l’equilibri) i dissociació de moviments.

Una de les causes principals del desenvolupament psicomotor és la maduració cerebral. L’aspecte neurològic es regeix per les lleis:

– Cefalocaudal: Durant el primer any de vida, en el menut la psicomotricitat es desenvolupa de manera concèntrica, des de les zones més properes al cervell fins a les més perifèriques.

– Proximodistal: es desenvolupa primer la motricitat de les parts que són més a prop de la medul·la espinal i després les més allunyades.

– General-específica: cada cop els nens fan moviments més precisos.

Piaget explica que la conducta del nen, després del naixement pateix un seguit de reflexos que són manifestacions arcaiques que aniran desapareixent amb la maduresa, aquests reflexos són:

– Reflex de succió: es dóna sempre que un objecte entra en contacte amb els llavis del nen.

– Reflex oral: el nadó tendeix a dirigir la boca vers la font d’estimulació.

– Reflex de prensió: tendeix a tancar la mà prement amb força qualsevol objecte que toqui el seu palmell.

– Reflex del moro: davant d’un canvi imprevisible el nen té una reacció d’espant obrint els braços i tornar-los a tancar.

– Reflex de marxa automàtica: si agafem el nen de manera que les plantes dels peus toquin al terra, el nen fa com si caminés, però sense moure’s.

El to muscular anirà variant durant el primer any de vida, des d’una hipotonia total fins a la tensió ajustada a cada situació.

Quadrant evolutiu:

1 mes

estirat tot el dia, no té control sobre el cap, extremitats molt flexionades.

3 mesos

aguanta el cap

5 mesos

intenta seure amb ajuda, canvia de postura si està estirat

7/8 mesos

s’aguanta assegut tot sol, inicia el desplaçament, rastreig

10 mesos

té interès per posar-se dret

12 mesos

primeres passes, comença a conèixer l’espai proper.

15 mesos

intenta menjar sol i comença a prendre la paraula com a component simbòlic.

18/24 mesos

els progressos en la locomoció el porten a caminar sense caure i a córrer

2/4 anys

grans progressos en l’equilibri, poden caminar cap endavant, enrere, de puntetes, als tres anys es posen sobre un peu

5 anys

els moviments corporals estan associats i en conjunt millora la coordinació ull-mà

6 anys

s’incrementa la coordinació i l’equilibri, i s’estableix pràcticament la lateralitat.

L’esquema corporal s’elabora a partir de les accions que l’individu fa o rep a partir del seu cos. Podem entendre l’esquema corporal com la imatge interioritzada del propi cos. Aquest es construeix a partir de la maduració del sistema nerviós, de les relacions amb el medi i de la representació que fan de si mateixos. Segons Ajuriaguerra la concepció de l’esquema corporal evoluciona amb l’exploració i la imitació. L’esquema corporal es manifesta en tres nivells d’activitat:

– Vivenciat

– Percebut

– Representat

L’esquema corporal s’elabora gràcies a: les sensacions, el control postural i respiratori i l’estructuració espai-temps.

La lateralitat

Fa referència al predomini o domini d’un hemisferi cerebral sobre un altre. La lateralització de les funcions no es manifesta fins els dos o tres anys. Hi ha una lateralitat motora (de la mà i el peu) i una altra de sensorial (vista i oïda).

Classificació: destres totals, esquerrans totals, amidestres i lateralitat creuada.

La percepció de l’esquema corporal ha de ser un dels objectius principals de l’educació infantil, ja que juga un paper molt important en l’evolució de la personalitat, del pensament i la capacitat d’aprenentatge.

Capacitat locomotora

És aquella que inclou els moviments de desplaçaments pel terra.

– Desplaçaments pel terra: els nadons comencen a desplaçar-se pel terra i el rastreig apareix aproximadament cap als sis mesos. El més important és que cada menut descobreixi el seu propi desplaçament. Aquest es va perfeccionant i cap a l’any i mig el nen ja està preparat per la marxa.

– La marxa: la seva adquisició consisteix en l’última etapa important del desenvolupament motor,a fi que el nen adquireixi una major autonomia en els seus desplaçaments i pugui explorar activament el seu entorn, descobrint un interminable món de sensacions i percepcions tàctils i visuals. Tot això farà que s’afavoreixi el desenvolupament d’una capacitat motora important per al desenvolupament infantil: l’elaboració i interiorització de l’esquema corporal. Per arribar a la marxa és necessari un alt grau d’equilibri dinàmic i estàtic en la posició vertical, associat a un to muscular elevat i a més és necessària una coordinació de moviments alterns amb els membres inferiors i a força suficient per poder mantenir el cos sobre una cama. Cap als dos anys l’infant és capaç de fer 170 passes per minut, cap als 3 amb el balanceig alternatiu de braços i cames i finalment als 4 anys, té una marxa semblant a la de l’adult.

– La carrera: cap als 2 anys els nens comencen a córrer, però amb dificultats per parar bruscament o per girar-se mentre corren. Hi ha un desenvolupament de la coordinació dinàmica general que comporta el progrés en altres destreses com: la coordinació de braços i cames, la intervenció de la musculatura i el desenvolupament de la força suficient per rebre el pes del cos sobre una cama després de l’empenta de l’altra en una fase de vol. A partir dels 5 a anys la velocitat i precisió de la carrera es disparen.

– El salt: cap als 2 anys el domini de l’equilibri està prou desenvolupat com perquè el nen realitzi les seves primeres proves de salt, abans dels tres anys és quan comença a practicar el salt amb els dos peus.

2- La psicomotricitat en el currículum d’educació infantil

Segons el Decret 181/2008, la finalitat de l’educació infantil és contribuir al desenvolupament físic, intelectual, afectiu, social i moral dels nens i nenes. Si analitzem els objectius de l’educació infantil, podrem destacar-ne:

1- Identificar-se com a persona tot sentint seguretat i benestar emocional, coneixent el propi cos, les seves necessitats i possibilitats.

2- Ser i actuar d’una manera cada vegada més autònoma, resolent situacions quotidianes amb actitud positiva i superant les dificultats.

4- Aprendre amb i a través dels altres, gaudir de la relació i integrar-se en el grup tot establint relacions afectives positives amb actituds d’empatia i col·laboració i intentant resoldre conflictes de manera pacífica.

7- Representar i evocar aspectes de la realitat viscuda, coneguda o imaginada i expressar-los mitjançant les possibilitats simbòliques que els ofereix el joc i altres formes de representació.

8- Comprendre les intencions comunicatives d’altres infants i persones adultes i expressar-se mitjançant la paraula, el gest i el joc.

9- Desenvolupar habilitats de comunicació, expressió, comprensió i representació per mitjà de diferents llenguatges.

Dins de les capacitats destaquem:

Aprendre a ser i actuar de forma cada vegada més autònoma

– Progressar en el coneixement i domini del seu cos, en el moviment i la coordinació, tot adonant-se de les seves possibilitats.

– Assolir progressivament seguretat afectiva i emocional i anar-se formant una imatge positiva d’ell mateix i dels altres.

Aprendre a pensar i a comunicar

– Progressar en al comunicació i expressió ajustada als diferents contextos i situacions de comunicació habituals per mitjà dels diversos llenguatges.

Aprendre a descobrir i tenir iniciativa

– Mostrar iniciativa per afrontar situacions de la vida quotidiana, identificar-ne els perills i aprendre a actuar-hi en conseqüència.

Aprendre a conviure i habitar el món

– Conviure en la diversitat, avançant en la relació amb els altres i en la resolució pacífica de conflictes.

– Comportar-se d’acord amb unes pautes de convivència que el portin cap a una autonomia personal, cap a la col·laboració amb el grup i cap a la integració social.

Pel que fa a les àrees:

Àrea de descoberta d’un mateix i dels altres:

L’acció educativa persegueix que l’infant comenci a conèixer i controlar el seu cos i que construeixi una imatge positiva d’ell mateix.

Autoconeixement i gestió de les emocions

– Acceptació de les pròpies característiques, tant capacitats com limitacions personals.

Joc i moviment

– Gust i valoració del joc, l’exploració sensorial i psicomotriu com a mitjà de gaudi personal i de relació amb si mateix, amb els altres i amb els objectes.

Relacions afectives i comunicatives

– Sentiment de partànyer al grup i compromís de participar en projectes compartits.

Autonomia personal i relacional

– Desig d’autonomia i iniciativa pròpia

Descoberta de l’entorn: procurarà que l’infant aprengui a desplaçar-se autònomament per l’espai de casa i de l’escola, que en conegui els diferents elements, de la mateixa manera que coneixerà les persones amb les que hi conviurà.

Exploració de l’entorn

– Observació i identificació de qualitats d’elements de l’entorn.

Experimentació i interpretació

– Experimentació d’accions que provoquen canvis en objectes i materials, fent anticipacions i comparant els resultats.

Raonament i representació

– Identficació de canvis que es produeixen en l’entorn i en el temps, establint relacions causa-efecte.

Comunicació i llenguatges: tindrem com a objectiu desenvolupar uns processos d’ensenyament i aprenentatge que capacitin el nen i la nena per: utilitzar les diverses formes de representació i expressió per evocar situacions i sentiments i utilitzar tècniques concretes en les diferents formes de representació i expressió.

Observar, escoltar i experimentar

– Satisfacció per les descobertes i els progressos individuals i de grup en les habilitats lingüístiques i expressives.

Parlar, expressar i comunicar

– Ús de la llengua per mostrar acords i desacords i resoldre conflictes de manera apropiada i assertiva.

Interpretar, representar i crear

– Descoberta i coneixement progressiu de les relacions entre el text oral i l’escrit.

La metodologia:

Les orientacions que recull el Currículum actual responen a una manera de fer activa, en els nens actuen en el medi desenvolupant la seva autonomia. El principi d’activitat, de globalització, d’aprenentatge significatiu, estan intímament lligats amb el treball d’autonomia personal, amb el treball del moviment, de la percepció en definitiva amb les bases del desenvolupament psicomotor.

3- La sensació i percepció com a font de coneixement

La descoberta del cos i de l’exterior es realitza a través de les sensacions i les percepcions. Entenem per sensacions els estímuls que es reben del propi món exterior. Entenem per percepció l’activitat mental d’anàlisi i síntesi que permet el reconeixement de la sensació rebuda.

S’ha comprovat que la percepció és selectiva, el nen només es fixa, posa atenció, memoritza aquelles coses que d’alguna manera el poden afectar positiva o negativament. Hi ha tres modalitats de percepcions i sensacions:

– Interoceptives: informen dels estats fisiològics i les emocions.

– Propioceptives: informen sobre l’estat del to muscular, postura, equilibri i moviment.

– Exteroceptives: informen de les característiques del món exterior per mitjà dels sentits.

4- L’organització sensorial i perceptiva

Durant l’etapa d’educació infantil es produeix un intens desenvolupament sensorial que permet a l’infant assimilar els diferents conceptes que provenen de les diferents propietats i relacions dels objectes i els fenòmens. A l’educació infantil l’organització sensorial i perceptiva es treballa mitjançant els sentits, Maria Montessori és una gran referent, ella proposa treballar per:

– Educació del tacte: és la forma de descoberta més primerenca, es desenvolupa ràpidament i dóna moltes experiències.

– Educació de la vista: cal desenvolupar la capacitat d’observació. Es pot fer un treball més intel·lectual, dóna informació del món exterior.

– Educació de l’oïda: és molt important per l’adquisició del llenguatge i per la comunicació.

– Educació del gust: es dóna a partir de l’experiència i es vinculen amb el plaer i el displaer.

– Educació de l’olfacte

5- La intervenció educativa

Psicomotricitat

Tot i que es difícil donar una definició exacte del que és la psicomotricitat podríem definir-la, de manera senzilla i entenedora, com una pràctica preventiva, educativa o terapèutica que expressa la interdependència entre l’activitat psíquica i el funcionament motor i que, per mitjà del cos, el moviment, l’acció i la seva posterior representació, actua sobre la globalitat de l’infant per tal que conegui i controli millor el seu cos, i aprengui a relacionar-se amb els altres, els objectes, l’espai i el temps. El mot està integrat per la suma dels components: psico, que fa referència a l’activitat psíquica en els seus nivells cognitiu i socioafectiu, i el concepte motricitat, que remet al cos i al moviment en l’espai i en el temps.

Això li facilitarà el seu desenvolupament global i li permetrà accedir als aprenentatges escolars.Podem definir la pràctica psicomotriu com una manera de fer, ser i estar amb el nen que pretén acompanyar-lo i ajudar-lo en la construcció de la seva identitat.

Hem de tenir sempre en compte, però, que la psicomotricitat parteix d’una concepció concreta del nen: el nen és un ésser d’acció i de globalitat, amb una expressivitat motriu pròpia, que per mitjà de la qual ens parla de la seva identitat i de la seva individualitat com a subjecte. Així doncs, els principis d’intervenció d’aquesta pràctica es fonamentaran sobre la globalitat i l’expressivitat motriu, i ajudaran el nen en el seu procés de maduració, anant de la dependència a l’autonomia, de la impulsivitat a la reflexió i de la globalitat a la diferenciació.

Cal distingir, però, dins d’aquesta pràctica, dues tendències diferents:

En primer lloc tenim la tendència normativa, l’objectiu de la qual és refer les etapes saltades del desenvolupament motriu centrant-se més en l’aspecte físic dels exercicis, a partir de sessions amb una estructura fixa. L’actitud del psicomotricista en aquesta tendència és directiva i no té en compte el desig o el moment evolutiu dels nens. Els principals representants són Picq i Vayer, Le Boulch i Defontaine.

En segon lloc trobem la tendència dinàmica, que tracta el cos i el moviment des de la seva vessant afectiva, donant més importància al to que al moviment partint sempre del que el nen té de positiu i no del dèficit i amb unes sessions estructurades de manera flexible en funció dels nens, però delimitant-ne els temps i els espais. El psicomotricista té una actitud no directiva, permissible, disponible i amb capacitat d’escolta, empatia i contenció, vetllant sempre per la seguretat i els límits. Els autors destacats dins d’aquesta tendència són: Lapierre, Aucouturier, Llorca i Mila.

Pel que fa als objectius, trobem utilitzar la comunicació, fomentar la creació i accedir al pensament. La comunicació fa que el nen s’obri a l’altre i senti plaer quan comparteix. A més, suposa el pas de la fusionalitat a la diferenciació i també l’aparició de límits en els propis desitjos, amb la conseqüent frustració. Quan a la creació, hem de dir que el nen crea a través del seu moviment, el seu joc, el seu llenguatge, la seva expressió gràfica…, sempre i quan hi hagi un adult a qui pugui dirigir aquest acte. Finalment, hem de dir que l’accés al pensament operatori suposa saber-se distanciar de la pròpia afectivitat poder descentrar-se i posar-se al lloc de l’altre.

Per tal d’assolir els objectius i accedir a les capacitats i als continguts enumerats anteriorment, cal que les persones adultes tinguin confiança en les capacitats dels infants. S’ha de respectar la seva autonomia sense malmetre la seva imatge ni donar missatges que puguin entorpir el seu desenvolupament.

Sovint traspassem als infants les nostres pròpies pors, sense adonar-nos-en i a partir d’un sentit protector cap a ells. En aquest sentit, hauríem de ser capaços de diferenciar quan la por és nostra per tal de no transmetre-la.

En tot cas podem indicar-li que vagi en compte a l’hora de realitzar una activitat concreta.

Però, cal tenir en compte que per poder aprendre les capacitats i limitacions del seu cos els nens han de provar i arriscar-se. Per dur a terme aquestes conquestes, el nen necessita un entorn que l’animi, que el faci sentir segur, sense limitar els seus intents. Moltes vegades els infants, quan realitzen una acció, ens miren per calibrar quina és la nostra actitud. Ens aquests moments haurem de recordar que cal preservar la seva llibertat ja que això els portarà a vèncer obstacles i a superar-se.

Rol del psicomotricista:

– Capacitat d’escolta: descentrar-nos cap al nen, ens permetrà acceptar i rebre amb més sensibilitat els continguts, formes i sentits de l’expressivitat motriu, sense jutjar-los i ens possibilitarà fer-ne un anàlisi per tal d’elaborar un projecte pedagògic ajustat. Dins de la mateixa capacitat d’escolta, hi trobem també l’empatia, una actitud que implica aprendre a fer una lectura tònica del cos del nen i observar la seva expressivitat motriu, per tal de detectar la demanda del nen, donar sentit a la seva acció i aportar una resposta tònica ajustada.

– Disponibilitat: Una actitud que implica l’acceptació de l’altre tal com és i que es manifesta en el psicomotricista a nivell intel·lectual, afectiu i corporal, en diferents mediadors de la comunicació del seu cos. Els tres mediadors principals són: els gestos, la mirada i el tacte.

– Contenció: És una actitud molt vinculada a l’escolta i a la disponibilitat, que es refereix a la claredat en els límits, la seguretat física i afectiva, la mirada perifèrica i la contenció a través de la paraula. A partir de l’escolta podrem detectar quan l’altre necessita ser contingut i, utilitzant els mediadors corporals, ajustant-nos tònicament i transformant-nos podrem dur a terme aquesta contenció.

Fases d’una sessió:

Ritual d’entrada: és un moment d’acollida on es recorden les normes de la sessió que són evitar de fer-se mal a un mateix i als altres i respectar el material. Es pot fer que, per mitjà de preguntes, els nens recordin aspectes de la sessió anterior, però també que construeixin projectes de joc per a la sessió actual. Aquest ritual acaba amb la destrucció d’una torre de coixins o amb l’ús d’altres estratègies per tal de crear un moment de descàrrega.

Moment per a l’expressivitat motriu: és el moment del cos i el moviment, de la sensorio motricitat i del joc simbòlic. És el moment central de la sessió, que es caracteritza per una primera part on apareix la pulsió, una part central on es desenvolupen els diversos arguments i una part de desencadenament on es busca el final de l’activitat per poder-ne prendre distància i accedir a altres nivells d’expressivitat.

Moment per a la representació: a partir dels materials plàstics, el nen experimenta la possibilitat de plasmar la situació viscuda.

Ritual de sortida: indica la separació. Es pot parlar de tot allò que ha passat durant la sessió, comentar les produccions, explicar un conte, cantar una cançó.

En definitiva, és un moment per al reagrupament, les explicacions i l’acomiadament. Recollir no formarà part necessàriament d’aquest moment ja que no s’inclou dins de les estratègies d’aquesta pràctica, però es podrà introduir si es creu que serà favorable per les circumstàncies. Si s’opta per recollir, seria bo plantejar-ho als nens com una possibilitat i no com una obligació, deixant sempre molt clar que no es pot tornar al joc.

En definitiva, tot això fa que l’infant construeixi un coneixement global del seu cos, que el possibilita diferenciar-se del món extern i dels altres.