Toda la documentación que encontrarás en Oposinet la puedes tener en tu ordenador en formato word. De esta forma podrás modificarla y trabajar con ella con más comodidad.


Ponte en contacto con nosotros a la dirección y te la enviaremos. A cambio te pedimos que compartas tu información, enviándonos documentos interesantes para la preparación de estas oposiciones: temas, programaciones didácticas, exámenes... Es imprescindible que estos documentos no posean derechos de autor, que no existan ya en la web y que sean realmente interesantes para la preparación de las oposiciones.


Otra opción para conseguir los documentos en formato word es realizar un pago de 19,5 euros, con la cual mantendremos esta web y compraremos nuevos materiales para ponerlos al alcance del resto de la comunidad. Importante: con el pago te proporcionaremos TODOS los documentos que hayamos publicado de una de las especialidades de oposiciones. Los documentos publicados en formato pdf no te los proporcionamos en formato Word sino en pdf.




Tema 7 – La familia como primer agente de socialización. La transformación de la función educativa de la familia a lo largo de la historia. Expectativas familiares respecto a la Educación Infantil. Período de adaptación de los niños y niñas al centro educativo. Relaciones entre la familia y el equipo docente.

INTRODUCCIÓ

El desenvolupament i l’aprenentatge tenen un caràcter intercatiu en el qual el medi social juga un important paper. No hi ha cap dubte que en aquest medi social la família hi té una funció molt específica. La família és el primer context on es desenvolupa l’educació de l’home. Les famílies tenen la responsabilitat d’educar en valors, actituds, normes i tots els aspectes de caire emocional i conductual. Per altra banda, l’escola ha de treballar els continguts formatius i instructius, a més de valors i normes. De manera que l’escola i la família són corresponsables de l’educació dels infants, i per tant cal treballar de forma conjunta.

Així queda recollit en el preàmbul de la Llei Orgànica 2/2006 de 3 de maig, d’Educació: “les famílies hauran de col·laborar estretament i comprometre’s en el treball quotidià dels seus fills/es i amb la vida dels centres docents”. L’article 3 del Decret 181/2008, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments del segon cicle de l’educació infantil, publicat al DOCG núm.5216 de 16 de setembre expressa també: “Els pares, mares o tutors i els centres han de cooperar estretament en l’educació dels infants, per tal de garantir la continuïtat educativa entre el centre i la família”. Bona mostra d’aquesta important relació i la seva aplicació la trobem en les anomenades comunitats d’aprenentatge.

  1. LA FAMÍLIA COM A PRIMER AGENT DE SOCIALITZACIÓ

El concepte de família es pot abordar des de múltiples perspectives i amb finalitats molt diverses. Implica aspectes biològics, socials i legals íntimament relacionats amb el compliment d’un conjunt de rols i funcions.

– Des del punt de vista antropològic, la família és la que assegura a la humanitat la seva reproducció biològica i cultural.

– La sociologia l’analitza com a institució social encarregada de reproduir l’ordre social i assegurar la transmissió del patrimoni tècnic-cultural a les successives generacions.

– La psicologia centra el seu estudi en la influència de la família en la formació i desenvolupament de la personalitat dels seus fills/es i la interrelació dinàmica existent entre els seus membres.

– Des d’un punt de vista pedagògic, la família és el primer i principal agent educatiu i és en el seu sinus on es dóna un acció formativa informal però contínua: l’educació familiar. Aquesta acció ha de ser reforçada i complementada per l’escola, per garantit l’eficàcia d’ambdues.

Pel que fa a la socialització, la podem definir com el procés pel qual la persona aprèn i interioritza en el tanscurs de la seva vida, els elements culturals del seu propi ambient, els integra en l’estructura de la seva personalitat i acaba així adaptant-se a l’entorn sociocultural on viurà. Els agents de socialització són aquelles persones o institucions que exerceixen la seva influència sobre l’infant o que incideixen, a través d’ella, en el seu desenvolupament. Entre aquests agents de socialització trobem: els agents primaris (família i escola) i els secundaris (grup d’iguals i mitjans de comunicació).

Podem assegurar que la família és el principal agent de socialització ja que és en ella on l’infant rep les primeres exepriències i on estableix les primeres relacions, que constituiran la base per les seves futures relacions. A partir del moment en què neix el nadó, serà objecte de múltiples accions socials que faran que el nen estableixi formes de comunicació i interacció, com els somriures, les vocalitzacions, els gestos…

La primera relació la farà amb qui el cuida de manera més directa: s’anomena conducta d’inclinació (àmpliament estudiada per autors com Bowlby i Harlow).

Els infants aprenen per modelat valors culturals que detecten en la conducta dels seus pares, i és en aquest àmbit familiar on s’adquirirà la primera identitat social i personal, el que implicarà el pas de la dependència a l’autonomia.

J.Palacions, M.J. Rodrigo i J.Bradley van fer una classificació d’estils educatius familiars i van concloure que els pares democràtics puntuen alt en les variables de control i afecte; els pares autoritaris obtenen puntuacions baixes en l’afecte i altes en el control, a l’inrevés que els pares permissius i, finalment, que els pares indiferents obtenen baixes puntuacions en les dues variables.

En definitiva, la família és el primer context de socialització dels nens i nenes. És en el seu sinus on es realitzen els primers aprenentatges, s’estableixen els vincles emocionals i afectius i s’incorporen les pautes i hàbits del grup social i cultural.

2. LA TRANSFORMACIÓ DE LA FUNCIÓ EDUCATIVA DE LA FAMÍLIA AL LLARG DE LA HISTÒRIA

La família és l’encarregada de transmetre a les successives generacions els valors i normes culturals, però les societats no són estàtiques i els valors van canviant al llarg del temps, afectant a les famílies i a les funcions respecte l’educació dels seus fills. Sembla ser que la família, en els seus orígens no anava més enllà de la satisfacció de les necessitats fisiològiques. Així podem distingir quatre etapes en l’evolució de la família:

La família en l’antiguitat: l’objectiu de l’educació era ser útils per al sosteniment dels pares a la vellesa. La socialització es realitzava en àmbits més àmplis als de la família (veïns, esclaus…).

La família preindustrial: La família constitueix la unitat econòmica i l’agent de socialització principal. Té una composició molt nombrosa, on convivien vàries generacions.L’economia determina una estricta jerarquia, la disciplina i la unió que permeten preservar els escassos recursos i conservar les tradicions.L’educació adquireix fins utilitaris, la formació donada té l’objectiu d’incorporar quan més aviat millor els fills al món productiu.

La família industrial: Es dóna una pèrdua de l’exclusivitat com a agent de socialització. Sorgeixen nous grups (escola, fàbrica, empresa). L’Estat intervé en funcions que tradicionalment es feien a la llar. Els grans canvis socials, com la incorporació de la dona al món laboral, afecten els valors tradicionals: ja no hi ha grans lligams parentals, es produeixen canvis en l’autoritat familiar, la família es nuclearitza, hi ha un canvi en l’assignació de rols en funció del sexe.

La família actual: es produeix una privatització de les seves funcions i es perd la tradició que els fills segueixin l’ofici après a casa. Hi ha un canvi de normes socials respecte a les relacions sexuals, a la perdurabilitat del matrimoni, al número de fills… i apareixen diferents tipus d’estructures familiars: extensa, monoparental, neofamiliar, nuclear, amb diferents formes d’educar (la família rígida, sobreprotectora, amalgamada, pseudodemocràtica…). La família, des de molt aviat, comparteix la responsabilitat educativa amb l’escola, on el nen passa gran part del temps. Malgrat tots els canvis, cal tenir present que l’educació dels fills, segueix sent una responsabilitat fonamental de la família.

Totes aquestes famílies i el resultat en la personalitat dels seus fills i filles les trobem a l’escola, juntament amb altres famílies d’arreu del món, amb cultures, percepcions i expectatives ben diferents. És per això que l’escola s’ha hagut de renovar mitjançant plans d’acollida, plans educatius d’entorn, canvis en la normativa…

3. EXPECTATIVES FAMILIARS RESPECTE A L’EDUCACIÓ INFANTIL

Necessitat, convivència, importància, valoració… són termes que les famílies utilitzen quan parlen de les raons que les mouen a portar als seus fills i filles a l’escola abans de l’etapa obligatòria. Palacios i Oliva van realitzar uns estudis sobre quines eren aquestes expectatives i el seu resultat va ser:

– Perquè es relacionin i es socialitzin

– Per preparar-los per a l’escola

– Per estimular la seva creativitat i imaginació

– Per al seu desenvolupament motor

– Per estimular la seva intel·ligència

– Perquè aprenguin a llegir i escriure

– Per tenir-ne cura mentre els pares treballen

Les expectatives de la família varien segons les seves característiques. Així, podem trobar:

– Pares tradicionals: tenen escassa informació sobre el món educatiu.

– Pares moderns: es preocupen per recollir informació de diferents escoles i confien en la capacitat de canvi i aprenentatge dels seus fills des d’edats molt primerenques.

– Pares paradoxals: demostren grans contradiccions i inseguretat en les expectatives educatives dels seus fills i filles.

Així, doncs, les expectatives les podríem resumir en: satisfacció de les necessitats primàries, direcció en el comportament, organització dels aprenentatges i socialització.

El Decret 181/2008 defineix en el seu articulat, més concretament en l’article 2, la finalitat de l’educació infantil i al seu article 6 les capacitats a desenvolupar en els infants de 3 a 6 anys. Així doncs, la finalitat de l’educació infantil és contribuir al desenvolupament emocional i afectiu, físic i motor, social i cognitiu dels infants, proporcionant-los un clima i entorn de confiança on se sentin acollits i amb expectatives d’aprenentatge. L’acció educativa ha de permetre un desenvolupament afectiu, un descobriment progressiu i un creixement personal dels infants; la formació d’una imatge positiva i equilibrada d’ells mateixos, el descobriment de les possibilitats del seu propi cos, del moviment i dels hàbits de control corporal, actuant cada vegada més d’una manera més autònoma; la possibilitat de relacionar-se i comunicar-se amb els altres, infants i persones adultes, per mitjà dels diferents llenguatges, establint vincles i relacions amb les corresponents pautes elementals de convivència, de relació, i de respecte al principi de no-discriminació, de manera que família i escola comparteixin responsabilitats.

4. PERÍODE D’ADAPTACIÓ DELS NENS I NENES AL CENTRE EDUCATIU

Mercedes Conde defineix el període d’adaptació com el camí o procés mitjançant el qual el nen ha valorat la pèrdua i els guanys que li suposa la separació, fins arribar voluntàriament a una acceptació interna de la pròpia separació.

Els primers contactes i intercanvis amb el medi van creant experiències i segons com siguin es configuraran les següents. Si el contacte amb les persones que l’envolten és agradable, s’establiran relacions afectives positives, però si es van acumulant experiències negatives, l’infant sentirà inseguretat, falta d’estabilitat, bloqueig emocional i predisposició negativa. Per tant és molt important tenir present la seguretat emocional, que permetrà als nens i nenes establir relacions amb persones, espais i objectes nous. Aquesta importància queda reflectida en el Decret 181/2008 i concretament en el primer eix (aprendre a ser i actuar d’una manera cada vegada més autònoma), on apareix la capacitat: “Assolir progressivament seguretat afectiva i emocional i anar-se formant una imatge positiva d’ell mateix i dels altres”. Serà a partir d’aquesta seguretat que l’infant podrà avançar en la seva autonomia.

Cal tenir en comtpe, però, que l’infant, quan se separa de la família, pateix una gran ansietat i és per aquest motiu que l’escola i els educadors han d’adoptar mesures per pal·liar aquest malestar. Algunes de les actuacions que es poden dur a terme són:

Escola:

– Entrevista individual amb cada família. És important que el nen/a acudeixi a l’escola per conèixer l’espai i el/la mestre/a

– Entrada esglaonada

– Flexibilitat en el temps

– Suports (en aquest cas la Comissió d’Atenció a la Diversitat pot valorarels suports que cada classe necessita).

Docent:

– Actitud afectiva i comprensiva.

– Donar seguretat i confiança a les famílies

– Programació d’activitats per cohesionar el grup i fer que cada infant s’hi senti protagonista

– Atenció individualitzada amb observacions sistemàtiques

– Proporcionar informació als pares sobre com han d’actuar i com va avançant el seu fill/a en aquest procés

Pares:

– Actitud afectiva i comprensiva, sense enganyar als infants

– Anar disminuint el temps d’estança a l’aula progressivament

– Donar tranquilitat als nens i nenes amb una actitud segura

– No prolongar el temps d’acomiadament

En definitiva, tothom ha de col·laborar en un moment tan important en la vida del nen/a i tenir ben present que la durada del període d’adaptació dependrà de les característiques personals de cada infant i de la capacitat de resposta de l’escola i la família.

  1. RELACIONS ENTRE LA FAMÍLIA I L’EQUIP DOCENT

Tot i que la família i l’escola són dos àmbits molt diferents, tant per la seva essència com per la seva organització, es plantegen un objectiu en comú: l’educació del subjecte i el desenvolupament de totes les seves potencialitats. En aquest sentit, és una competència compartida entre pares i professors, per la qual cosa, es fa necessària la creació d’una relació estreta entre ambdues institucions, on s’estableixi una comunicació fluïda i rica que servirà per un major coneixement del nen/a per part de les parts més directament implicades en la seva educació.

Les relacions pares-educadors no són sempre fàcils, ja que hi poden haver discrepàncies pel que fa a determinats objectius. En conseqüència, el context de les relacions pares-educadors es caracteritza pel binomi autonomia-cooperació. Autonomia per què cadascuna de les instituccions té rols i expectatives diferents i cooperació en la mesura que comparteixen l’educació d’una mateixa persona. Aquesta relació és dinàmica ja que els educadors poden incidir sobre els pares i mares i aquests poden aportar informació necessària. És per aquest motiu que s’han de buscar tots els mitjans possibles per garantir una cordial i estreta col·laboració, tal i com marca l’article 3 del Decret 181/2008 i la Llei Orgànica 2/2006 de 3 de maig, d’educació.

Cal que els centres donin a conèixer als pares el Projecte Educatiu, per tal de fer-los partícips, mitjançant les diferenrs vies de col·laboració i participació:

– AMPA

– Consell escolar

– Reunions i entrevistes

– Activitats puntuals, sortides, festes…

– Informes

– Escola de pares



Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.